Reaccions

Quan es pren una decisió com aquesta és important el suport de l'entorn. Com és evident, la primera en saber-ho tot va ser la meva germaneta Laura. De fet ella ha viscut tot el procés desde les primeres idees. Sempre m'ha animat i convençut a tirar endavant.
Un cop la decisió ja era ferma, mica en mica calia comentar-ho i fer-ho saber a familiars i amistats. La segona part, era relativament la més fàcil. La primera la més complicada. Malgrat no les tinguin totes que marxi tant lluny i per tant de temps, el seu suport és incondicional.
En un principi, hi havia qui no s'ho acabava de creure, fins i tot em van arribar a preguntar si els estava fent una broma! També em van dir: "allí no hablán catalán, eh!?" però jo penso que si més no quan jo hi sigui sí que se'n parlará!
En general, la gent es sorprèn de que vulgui anar tant lluny, tota  sola i sense conèixer ningú. I fins al moment no he trobat ningú que no pensi que serà un gran viatge!

Primers contratemps

Era qüestió de temps que alguna cosa o altra havia de passar... M'han denegat temporalment el visat fins que no els demostri que estic sana i que tinc "quartus". Bé doncs cap problema, corrents a fer-me més fotos, a recollir papers d'aquí i d'allà i de més enllà i corrents també cap a Barcelona a fer una visita al metge.

Els orígens de tot plegat

Quan vaig tornar d'Irlanda, se'm va clar una espina que fins ara no he aconseguit treure'm. Només m'hi vaig poder estar un mes, curt però intens. Allà vaig perdre la por i vaig aprendre com funcionava el tema de passar una temporada a l'estranger.
Han hagut de passar gairebé 3 anys desde llavors fins que pugui repetir fins a quedar-me a gust. De fet ha calgut una combinació de diverses circumstàncies per tal de prendre una decisió com és la de marxar una bona temporada lluny de casa, de les amigues, dels amics, de la família, la feina... en definitiva de tot allò que forma part de la meva vida actualment.
Un cop decidida a marxar només faltava saber a on. I no va ser fàcil. Irlanda descartat, ja hi havia estat. Anglaterra no deixa de ser aquí al costat i amb un parell d'horetes hi ets. Els Estats Units no ha sigut mai un país que m'hagi cridat l'atenció, tot i que no el vaig pas descartar. De mica en mica, les opcions que van anar prenent més força van ser per ordre, Austràlia i Nova Zelanda. Així que em vaig posar a investigar quina opció era la millor o bé la que m'agradaria més. Vaig començar a navegar per les pàgines web dels dos països i mirar què es necessitava per entrar a un i l'altre... La conclusió va ser que a tot arreu et demanen mooooolts papers! Així que em vaig dir: què carai, com més lluny millor! Així que perquè no Nova Zelanda? Doncs fet!
El següent pas va ser posar fil a l'agulla. Vaig anar a fer una visita a les noies d'ITW, em van informar molt bé de tot i cap a finals de gener - principis de febrer vaig començar a moure papers amunt i avall (i tela marinera!).
En data d'avui ja tinc un curs de 24 setmanes pagat, una família a on allotjar-me les 2 primeres setmanes i els bitllets d'avió. Ara toca esperar el visat i evidentment pagar-lo! Que si no tens calés tampoc t'hi volen!

Nova Zelanda

Avui comença el compte enrere!
Queden 63 dies per marxar de les meves terres catalanes i empendre un gran viatge cap un lloc molt i molt llunyà anomenat Nova Zelanda.
Espero que sigui una de les mes grans experiències viscudes!!